PONT, A. Delenda est Hispania pàg. 137 - 139

... El 1715 una consulta del consejo de Castilla va establir "que en las aulas no ha de haber ningún libro en catalán, como tampoco se hablará ni se escribirá esta lengua ..." 

El 1755 el decret de visita del provincial dels pares escolapis va exigir als membres de l'ordre "l'ús exclusiu del castellà o llatí, "encara que els resultés una acció contra natura. I va imposar la pena de viure en règim de pa i aigua per parlar en català entre ells o amb la població civil.

Una reial cèdula de 1799 va prohibir "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano" posició confirmada el 1801 pel ministre Godoy. (...) Isabel II, per reial ordre de 1867, va confirmar la prohibició del català en les sales d'espectacles i en les representacions teatrals.

El món del comerç tampoc no se'n podia estar, de parlar exclusivament en castellà. El 1772, una reial cèdula va obligar dur els llibres de comptabilitat en castellà sota l'epígraf següent: "Real Cédula de S.M. por la cual manda que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor  de estos mis reinos y señoríos, sean naturales o extranjeros, lleven y tengan sus libros en idioma castellano según la ley de nueva recopilación" 

Un informe de Jesús Patiño, aleshores president de la Real Junta Superior de Justicia y de Gobierno, màxima institució  de l'Estat ocupant, confirmava la "peculiar" situació de monolingüísme dels catalans a l'arribada de les tropes de Felip V el 1714: "son apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solament hablan en su lengua nativa"

Tanmateix, la repressió lingüística  dels catalanoparlans ja havia esdevingut una "raó d'Estat", quan el 1939 es va iniciar un dels episodis més repressius de la nostra llengua: el franquisme. Franco manifestava: "La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española"